La castanyera ha posat la parada. Fa tants anys que cada novembre fa aquesta feina, que no se n’adona i ja la té preparada: el sac de les castanyes crues, un racó per a les paperines, un calaixet per als diners i un cistell per als moniatos; el fogó a punt d’encendre, el carbó a punt de cremar. La velleta és feliç amb la seva feina.
Però sap que aviat no la podrà fer.
- No sé per què hi ha d’anar. No en té cap necessitat, ja té massa anys per a seguir treballant. Quedis a casa mare – li diu el fill gran.
- No surti àvia, que fa massa fred- li diu la néta.
Però la castanyera no vol sentir res. Ella té el cap clar i el cor fort. Per això avui gairebé s’ha barallat amb la seva família.
Però vet aquí que quan va a començar la feina veu que s’ha deixat els llumins a casa. Com encendrà el foc?.
S’avergonyeix del seu oblit. Com pot haver passat? Sempre ho té tot a punt. Segur que els seus fills aprofitaran per dir-li que no serveix i que ho deixi córrer, si torna a casa a buscar els llumins. I comença a sanglotar silenciosament.
El sol, que es mirava la castanyera amb simpatia, s’adona de les seves llàgrimes i comprèn el que li passa. Com podria consolar-la?
El bon sol no sap què fer. S’acosta més a la castanyera procurant donar-li la seva calor. Il•lumina el seu cabell blanc i vol donar-li el caliu que manca a la seva pell arrugada. La velleta segueix plorant amb els ulls baixos i fixos en el foc que no s’encén perquè la seva memòria ha fallat.
S’apropa l’hora que la gent surt del treball i els infants de les escoles.
- Com vendré castanyes, si encara són crues? – es pregunta amb neguit.
L’escalf del sol es fa més fort. L’astre rei voldria ajudar la castanyera i li demostra amb la seva calor que és amic seu. De sobte es fixa en un detall:
- Calla! La finestreta de la parada té un vidre molt gruixut, a veure si me’n surto...
Ple d’esperança, de bona voluntat i d’amor, el sol s’infla de calor per engegar un raig ben ardent sobre el carbó a través del vidre de la finestra.
Bufa que bufaràs, amb el seu alè bullent arriba a fer el miracle: el carbó deixa la seva negror per a prendre un to vermell. Un a un els trossets de carbó negres es converteixen en brases vives. La vella castanyera veu, meravellada, que el foc s’ha encès gràcies a l’amor del sol.