La guineu estava molt orgullosa de córrer tant. De fet, es considerava l’ésser més ràpid sobre quatre potes que existia al ón, i n’estava tan convençuda que es burlava de tots els animals que eren més lents que ella. Un bon dia va veure un cranc que es passejava per la riba del riu i li va dir:
—Per a l’única cosa que serveixes és per arrossegar-te! Que no corres mai, tu, per arribar als llocs?
—I és clar que sí —contestà el cranc—. Corro del fang a la riba del riu i de la riba al fang.
—Bah… —va fer la guineu—. No es pot dir que et cansis gaire. Si jo tingués tants peus i potes com tu, encara correria més àpid, que ja és difícil. En canvi, a tu de què et serveixen tantes potes, si ets més lent que una tortuga? Em sembla que ets n bon sapastre, ja t’ho diré.
El cranc va reflexionar una estona i després va dir:
—T’agradaria fer una carrera amb mi, guineu? Com que sóc tan lent i tan estúpid, segur que em guanyaràs ben fàcilment.
La guineu era tan orgullosa i mal educada que no va voler desaprofitar l’ocasió d’exhibirse davant del cranc. De manera que va acceptar el desafiament.
—Però guineu —afegí el cranc—, tu tens encara un altre avantatge sobre mi. Quan comences a córrer, alces la teva cua peluda i llarga, el vent l’empeny amb força, i em fa l’efecte que és per això que agafes tanta embranzida. Si em deixessis posar-t’hi algun pes per mantenir-la arran de terra, llavors sí que sortiríem en igualtat de condicions.
—Igualtat de condicions? —va fer la guineu, esclafint a riure—. Deus estar somiant! Però si estàs tan amoïnat per això de la cua, no pateixis, ja me la pots lligar ara mateix.

—Deixa’m només que t’hi enganxi alguna cosa —digué el cranc— i quan digui “Ja!”, ja pots començar a córrer.
—Em sembla molt bé —acceptà la guineu.
Poc després la guineu sentí un lleuger pes a la cua i el cranc cridà “Ja!”. La guineu començà a córrer a grans gambades, però el que no sabia era que el cranc s’havia enganxat a la seva cua amb les pinces! De manera que, per molt que la guineu corria més i més de pressa, el cranc era sempre al seu darrere, i sense fer cap mena d’esforç.
Quan la guineu començà a sentir-se cansada, va aturar-se, esbufegant, i es girà per comprovar l’avantatge que duia al cranc. Ja podeu imaginar-vos quina cara va fer quan el cranc aparegué just darrera seu, saludant-la amistosament amb una de les seves pinces!
—I doncs, guineu? —preguntà el cranc—. Ja t’has cansat? Però si tot just acabem de començar la cursa!
La guineu va sentir-se ben idiota i se’n va anar amb la cua entre cames. No sabia com li havia pres el pèl el cranc. Després d’aquesta carrera, la guineu va continuar essent tan mal educada com sempre, però mai més no va tornar a presumir de la seva rapidesa.

Una estirada de cua. Mary Hoffman