És l’aniversari de la mare i he decidit fer-li un regal. He agafat els diners que tenia a la meva guardiola. Ja tenia pensat el regal que li faria: un ram immens, com una casa de pagès.

A l’escola frisava perquè s’acabés la classe i poder anar a comprar el regal. Per no perdre els diners, duia la mà ficada a la butxaca, fins i tot per jugar a futbol al pati, però com que no jugo de porter, no tenia gaire importància. El porter era l’Alceste, un company a qui agrada molt menjar.

—Per què corres amb una sola mà? –m’ha preguntat.

Quan jo li he explicat que era perquè volia comprar flors a la meva mare, m’ha dit que ell s’hauria estimat més alguna cosa per menjar.

Quan hem sortit de l’escola, l’Alceste m’ha acompanyat a la floristeria.

En entrar a la botiga, he posat tots els meus diners damunt del taulell. Llavors, he dit a la florista que volia un ram de flors ben gran per a la meva mare.

La senyora ha comptat els diners i m’ha dit que no me’n podria donar pas gaires, de flors. Com que m’he quedat una mica trist, la florista m’ha mirat i m’ha dit que miraria d’arreglar-ho. La senyora ha anat triant flors d’aquí i d’allà i després hi ha afegit un munt de fulles verdes. L’ha embolicat amb un paper transparent i m’ha dit que el portés amb molt de compte. Li he donat les gràcies i hem marxat.

Jo anava molt content amb el meu ram quan ens hem trobat en Geoffroy, un company de l’escola.

—Nicolas, sembles un beneit, amb tantes flors!

—Dóna-me-les a mi, les teves flors –m’ha dit l’Alceste–. Te les vull aguantar mentre estoves en Geoffroy.

Llavors he donat el ram a l’Alceste i m’he barallat amb en Geoffroy. Però l’Alceste li ha donat al Geoffroy un cop al cap amb el ram.

—Les flors! –he cridat–. Em destrossareu les flors!

He agafat les flors i me n’he anat. És clar que no hi eren totes, tampoc no quedaven ni fulles ni paper, però encara era un ram prou bonic. Una mica més enllà he trobat l’Eudes.

—Fem una partida de bales?

—No puc –li he dit–, me n’he d’anar a casa a portar aquestes flors a la mare.

Però l’Eudes m’ha dit que encara era d’hora. Llavors he col·locat les flors a la vorera i hem començat a jugar, amb tanta mala sort que m’he entrebancat i he caigut just a sobre del ram. Només n’he pogut salvar una, de flor, que era la menys atrotinada.

L’Eudes ha guillat ràpid cap a casa i jo he anat cap a la meva amb la flor tota pansida. Tenia un nus a la gola.

He obert la porta i li he dit a la mare:

—Per molts anys mare! –i m’he posat a plorar.

La mare ha mirat la flor, semblava tota sorpresa. Després m’ha pres entre els braços, m’ha fet molts petons i m’ha dit que mai no havia tingut un ram tan bonic i ha ficat la flor al gerro blau.

Vosaltres direu el que voldreu, però la meva mare és fantàstica!



René Goscinny, El petit Nicolas.
(Text adaptat)