Els llaguts de l'Ebre
Quan i ja fa bastants anys- a la nostra comarca no hi havia encara carreteres, l'Ebre era un gran camí, una pista d'aigua per on sirgaven els llaguts (que els riberencs anomenem llaüts), amunt i avall, transportant mercaderies i gent també -.
De Mequinença a Tortosa i Amposta, l'Ebre era un riu navegable. (I en un cert temps ho havia estat de més amunt). A Mequinença, els llaguts carregaven olives quan la temporada era escaient- i carbó de les mines, tot l'any. El carbó solien deixar-lo a Flix i les olives a Móra d'Ebre. A Móra, els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts fins a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç.
L'emblanquinat de les bótes no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. Si una bóta tenia un defecte i deixava anar una mica d'oli, la taca es veia de seguida sobre el blanc de la calç.
Els llaguts pujaven d'Amposta i Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, productes que anaven deixant per aquells pobles riberencs.
Era bonic veure baixar un llagut quan el riu portava l'aigua suficient. (Si en duia poca, podia
encallar; i si en duia molta, durant una riuada, també corria perill). Veure'l pujar , en canvi, de bonic no n'era gaire. Però anant avall, donava una imatge que de vegades semblava irreal degut a la reverberació de l'aigua, sobretot a l'hora de la posta del sol. De la popa de l'embarcació molt sovint es dispersava en l'aire el fum del caliquenyo, o de la pipa, que fumava el patró el qual timonejava, dret, l'arjau entre les cames: Els tripulants descansaven (els qui no anaven al rem) asseguts sobre les bótes, o els sacs. Gairebé sempre, en algun lloc del llagut, hom veia la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre també, a la punta del davant, a la proa, hi havia un gos que es mirava a l'aigua, immòbil completament com un mascaró de vella galera, als seus peus, escrit a la galta, es podia llegir el nom de l’embarcació. No se sentia cap soroll, cap veu. A contrallum, el llagut semblava lliscar, reflectit en el corrent, vaporós, una mica fantasmal, fins i tot. És possible que idealitzi una estampa que, certament, era de bon mirar.
El llagut (de l'àrab “alud”) és una nau antiga. N'hi ha de mar i de riu. Els de riu són més llargs i estrets, de quilla arrodonida i de poc calat, alts del costellam, i sense coberta. Només els dos extrems de la nau tenen un sopluig: la “sama”, a la proa, la “cambra” a la popa. Però més que aixoplugar-s'hi els tripulants serveixen per guardar-hi les virtualles, el vi, les destrals, les cordes, el dalí (ja direm quina cosa és) i altres eines necessàries.
Els llaguts de l'Ebre són (o, més ben dit, eren, perquè ja no en queden) embarcacions d'un sol pal, l'arbre que en diuen, força alt i una mica decantat cap endavant. A la punta de l'arbre, hi havia una corriola per on passava la sirga –també dita “sègula” a la Ribera i al Baix Ebre-, o sigui la llarga i forta corda que calia estirar, des de la riba, per tal de fer avançar el llagut quan navegava riu amunt. En aquest cas, el “motor” ja s'haurà comprès- era la força dels homes, o de la cavalleria, que estiraven la sègula.
El llagut, amb vent propici, podia singlar riu amunt utilitzant dues veles: una a la part alta de l’arbre, anomenada “gàbia”, i una altra de més gran a la part baixa dita “trau”. Però aquest sistema devia oferir molts inconvenients ja que en els darrers temps de la navegació fluvial, les veles havien caigut en desús i els llaguts ja ni tan sols en portaven.
Riu avall, el llagut anava sol, com qui diu, endut pel corrent; i si els tripulants agafaven els rems i remaven, de tant en tant (o sense interrupció, si convenia) era per tal de fer més via, o perquè l'indret ho demanava, és a dir, per facilitar alguna llei de maniobra que el patró ordenava.
Artur Bladé i Desumvila. Benissanet 1907 - Barcelona 1995.
Adaptació del Dossier Bladé a l’escola. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. 2007
De Mequinença a Tortosa i Amposta, l'Ebre era un riu navegable. (I en un cert temps ho havia estat de més amunt). A Mequinença, els llaguts carregaven olives quan la temporada era escaient- i carbó de les mines, tot l'any. El carbó solien deixar-lo a Flix i les olives a Móra d'Ebre. A Móra, els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts fins a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç.
L'emblanquinat de les bótes no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. Si una bóta tenia un defecte i deixava anar una mica d'oli, la taca es veia de seguida sobre el blanc de la calç.
Els llaguts pujaven d'Amposta i Tortosa carregats d'arròs, de taronges i de sal de les salines de Sant Carles de la Ràpita, productes que anaven deixant per aquells pobles riberencs.
Era bonic veure baixar un llagut quan el riu portava l'aigua suficient. (Si en duia poca, podia
encallar; i si en duia molta, durant una riuada, també corria perill). Veure'l pujar , en canvi, de bonic no n'era gaire. Però anant avall, donava una imatge que de vegades semblava irreal degut a la reverberació de l'aigua, sobretot a l'hora de la posta del sol. De la popa de l'embarcació molt sovint es dispersava en l'aire el fum del caliquenyo, o de la pipa, que fumava el patró el qual timonejava, dret, l'arjau entre les cames: Els tripulants descansaven (els qui no anaven al rem) asseguts sobre les bótes, o els sacs. Gairebé sempre, en algun lloc del llagut, hom veia la silueta d'un cavall o d'una mula. Gairebé sempre també, a la punta del davant, a la proa, hi havia un gos que es mirava a l'aigua, immòbil completament com un mascaró de vella galera, als seus peus, escrit a la galta, es podia llegir el nom de l’embarcació. No se sentia cap soroll, cap veu. A contrallum, el llagut semblava lliscar, reflectit en el corrent, vaporós, una mica fantasmal, fins i tot. És possible que idealitzi una estampa que, certament, era de bon mirar.
El llagut (de l'àrab “alud”) és una nau antiga. N'hi ha de mar i de riu. Els de riu són més llargs i estrets, de quilla arrodonida i de poc calat, alts del costellam, i sense coberta. Només els dos extrems de la nau tenen un sopluig: la “sama”, a la proa, la “cambra” a la popa. Però més que aixoplugar-s'hi els tripulants serveixen per guardar-hi les virtualles, el vi, les destrals, les cordes, el dalí (ja direm quina cosa és) i altres eines necessàries.
Els llaguts de l'Ebre són (o, més ben dit, eren, perquè ja no en queden) embarcacions d'un sol pal, l'arbre que en diuen, força alt i una mica decantat cap endavant. A la punta de l'arbre, hi havia una corriola per on passava la sirga –també dita “sègula” a la Ribera i al Baix Ebre-, o sigui la llarga i forta corda que calia estirar, des de la riba, per tal de fer avançar el llagut quan navegava riu amunt. En aquest cas, el “motor” ja s'haurà comprès- era la força dels homes, o de la cavalleria, que estiraven la sègula.
El llagut, amb vent propici, podia singlar riu amunt utilitzant dues veles: una a la part alta de l’arbre, anomenada “gàbia”, i una altra de més gran a la part baixa dita “trau”. Però aquest sistema devia oferir molts inconvenients ja que en els darrers temps de la navegació fluvial, les veles havien caigut en desús i els llaguts ja ni tan sols en portaven.
Riu avall, el llagut anava sol, com qui diu, endut pel corrent; i si els tripulants agafaven els rems i remaven, de tant en tant (o sense interrupció, si convenia) era per tal de fer més via, o perquè l'indret ho demanava, és a dir, per facilitar alguna llei de maniobra que el patró ordenava.
Artur Bladé i Desumvila. Benissanet 1907 - Barcelona 1995.
Adaptació del Dossier Bladé a l’escola. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. 2007