Un d’aquells dies vaig descobrir a la paret un escorpí femella gros que portava una cosa que a primer cop d’ull semblava un abric de pell de color de camell. Una inspecció més a prop em va demostrar que aquesta peça era una massa de menuts minúsculs adherits al llom de la mare. Aquesta família em va captivar i vaig decidir d’entrar-los d’amagat a casa, al meu dormitori, per poder-los guardar i veure’ls créixer. Amb compte infinit vaig moure la mare i la família perquè es fiquessin a dins una capsa de llumins i llavors vaig afanyar-me cap a casa. Vaig tenir la mala sort que just entrar estaven servint el dinar; vaig posar amb molt de compte la capsa de llumins sobre la lleixa de la xemeneia del saló.

Distret amb el menjar i escoltant com discutia la família, vaig oblidar del tot les meves apassionants captures recents. Finalment, en Larry, havent acabat, va portar les cigarretes al saló i es va reclinar a la cadira, se’n va posar una a la boca i va agafar la capsa de llumins que jo havia dut. Ara afirmo, com aquell dia, que l’escorpí femella no tenia cap intenció de fer mal. Estava inquiet i un xic enfadat d’estar tancat tant de temps dins una capsa de llumins i, per això, va aprofitar la primera oportunitat per escaparse. Es va llançar fora de la capsa molt ràpidament, amb els menuts adherits desesperadament, i va fugir corrents per sobre del dors de la mà d’en Larry.

No gaire segur del que havia de fer després, l’escorpí femella va aturar-se a la mà amb el fibló corbat enlaire i a punt. En Larry, en sentir el moviment de les seves pinces, va donar-hi un cop d’ull per veure què era, i des d’aquell moment les coses es van fer més i més confuses.

Gerard Durrell,
La meva família i altres animals. 1988
(text adaptat)