S’havia despertat aviat, més que de costum fins i tot. Al pis regnava un silenci absolut. Els pares devien haver tornat molt tard. Ella no els havia sentit pas. Va romancejar una estona al llit, sense saber ben bé què fer. Després es va llevar i va anar a la cuina a buscar alguna cosa per esmorzar. No hi havia res. La tarda abans no havien pensat a comprar pa ni els acostumats croissants. La Cristina va sospirar resignada: hauria d’esperar que els pares es despertessin!

Al cap de mitja hora estava ben avorrida i l’estómac començava a queixar-se de gana. Es veia que els pares en tenien per estona: de fet, ben just eren les vuit. Llavors va tenir la pensada. Algun cop ja havia anat tota sola fins al forn de la cantonada: no calia ni tan sols creuar el carrer. El portamonedes de la mare era allà, al menjador, damunt d’una butaca. El va obrir i va veure que gairebé no li quedava cap moneda i el bitllet més petit que tenia era de cinquanta euros. Seria qüestió d’anar amb compte de no perdre’l.

Va arrencar un full del bloc de notes que hi havia al costat del telèfon i va deixar el missatge. Així, si es despertaven mentre ella era fora, no passarien ànsia. Total, era un moment.



Amb cura de no fer soroll, va sortir a l’escala i va tancar la porta darrere seu. Quan ho va haver fet, es va adonar que s’havia deixat la clau a dins. Quina badada! Ara, quan tornés, els hauria de fer llevar per força. Bé, ja no tenia remei.

Mercè Canela, Ara torno