L'any 2012 va fer dos-cents anys que va néixer l’escriptor anglès Charles Dickens. A continuació, llegiràs un fragment de la seva novel·la titulada David Copperfield. El narrador, que es diu David Copperfield, parla d’una primavera en un poble de la costa.



Aquell any, Emilieta i jo ja no vam anar a passejar a la platja. Ella havia canviat força en poc més d’un any, perquè ja no era una nena, sinó que semblava una doneta. No era que jo no li agradés, però es reia de mi i em turmentava, i quan l’anava a buscar fugia cap a casa per un altre camí, i quan jo arribava la trobava a la porta rient. Les millors estones eren quan ella seia tranquil·lament a cosir a la porta i jo als seus peus, li llegia. Avui em sembla que mai no he vist una tarda assolellada com aquelles tardes resplendents d’abril, que mai no he contemplat un cel com aquell, una aigua com aquella, uns vaixells com els d’aleshores fent vela més enllà de l’aire tot daurat.

Emilieta i jo vam arribar al poble a principis d’abril. El primer vespre després de la nostra arribada, el senyor Barkis va aparèixer com absent i amb un paquet de taronges. Com que no va fer cap comentari d’aquell paquet ni se’l va endur quan va marxar, vam suposar que se l’havia descuidat. Però Ham, que havia corregut per donar-l’hi, va tornar dient que era per a Peggotty. Després d’aquesta ocasió, va aparèixer cada vespre, exactament a la mateixa hora amb un paquetet que sempre posava darrere la porta, sense endur-se’l quan se n’anava. Aquestes mostres del seu afecte eren variades i excèntriques. Recordo entre elles uns peus de porc, un gran coixinet d’agulles, unes pomes, un parell d’arracades, algunes cebes espanyoles, una capsa de dòmino, un canari dins la seva gàbia i una cuixa de porc escabetxada.

La relació del senyor Barkis amb Peggotty era d’una mena tota peculiar. El senyor Barkis ben poques vegades deia alguna cosa, però seia vora el foc abstret, concentrat, i contemplava directament Peggotty, asseguda al seu davant. Una nit, inspirat per l’amor, va agafar d’una estrebada un bon tros de fil del cistell on ella els tenia, se’l va ficar a la butxaca i se’l va emportar. Després d’això, la seva gran delícia era treure’l de tard en tard i mirar-lo, embadalit, sense cap necessitat de dir res a ningú. Quan sortia amb Peggotty a fer una passejada, s’acontentava amb preguntar-li de tant en tant si estava bé, i recordo que de vegades, quan ja se n’havia anat, Peggotty es tirava el davantal damunt de la cara i reia durant mitja hora.

Charles Dickens, David Copperfield (text adaptat)