Pel que es veu, però, els admiradors de Flix som minoria: la vila té una sola pensió i aquesta no s’ha renovat des de fa un parell de dècades (les habitacions són austeres, amb somiers de ferro; la dutxa i el vàter són compartits, tot i que, avui, no hi ha ningú amb qui compartir-los).
No s’entén, aquesta falta de popularitat: Flix és al costat mateix del riu ( tot seguit hi baixo, just a temps per veure hipnotitzat, com el transbordador de cotxes llisca, tan lent com un llimac, d’una escullera a l’altra); a més, Flix té una església antiga que dóna a una plaça amb tres bars amb terrassa; per no dir res dels quatre o cinc restaurants i els tres supermercats, les tres papereries-llibreries-quioscos i una joieria francament xic. I també hi ha les ruïnes del castell. I algunes voltes antigues i un passeig fluvial i una font que fa xiu-xiu i un monument que commemora la seva condició de ciutat pubilla l’any mil nou-cents vuitanta-nou.
Segons llegeixo al diari, l’alcalde de Flix – nom del qual se m’escapa i no buscaré pas perquè no sóc periodista- diu que Flix podria ser un centre turístic important. Segurament té raó: per exemple -i no és cap broma- es podrien recuperar els vaixells de vapor tan populars d’antany i fer-los anar amunt i avall de l’Ebre farcits d’agroturistes; els de la pensió acabada d’esmentar hi podrien instal•lar algun vàter i alguna dutxa més i algun televisor d’aquests que hi ha als hotels i demanar un preu set vegades més alt que l’actual (mil pessetes la nit); a la plaça Major, algú podria obrir una cafeteria/saló de te amb les inevitables parets d’obra vista, i els bar-restaurants normalets del Flix actual es podrien metamorfosar en uns oasis de la gastronomia casolana de les Terres de l’Ebre (un sostre de voltes, un foc de llenya a la vista de tothom i safates de fusta en comptes de plats), per molt que aquesta continuaria consistint en truites, botifarra, paella, sopes i crema catalana. O sigui, es podria incorporar Flix en un pla de dinamisme turístic perfectament viable. I els flixatans, què en pensarien d’un pla així?.
No ho sé pas, perquè no els ho he preguntat i no tinc cap intenció de fer-ho. (Parlo a la gent, això sí, i cada dia: els pregunto si fa calor quan és més obvi que el fet que la Terra és plana o que Elvis és difunt; i si fa fred o hi ha núvols, tres quarts del mateix. Què espereu? Que em planti en algun banc de la plaça amb l’esquer de l’encant a punt fins que algú caigui en la trampa i el pugui interrogar sobre això i això altre, per cert , què en penses de....? Ni borratxo. Sóc aquí d’incògnit, d’incògnit en aquest país que mai no he arribat a conèixer mínimament bé malgrat vint anys de contacte amb ell, malgrat viure-hi durant setze. Sóc aquí com un espia, doncs, si es vol, però no pas com un investigador, un informador, un delator). De manera que em faig passar per viatger, amb el diari local a les mans i si de passada algú enceta alguna conversa amb mi no em trauré pas la disfressa, no, al contrari, diré les quatre coses que sempre es diuen en aquest casos, però de cap de les maneres faré com D.H. Lawrence, posem per cas, que entrava als bars i deia a la primera víctima que l’escoltava parla’m de tu i les teves coses, potser ho ficaré en un llibre, és que sóc escriptor.
No, aquest és un viatge en bona part silenciós, tan silenciós com quan pujo la costa del castell per veure les ruïnes (passo pel cementiri, que estan ampliant, com si es tractés d’una urbanització més, les piles de maons i el ciment i les màquines escampades aquí i allà, una garrafa d’aigua deixada oberta), pujo sol i en silenci, i passejo entre les ruïnes, entro en una cambra fosca i surto corrents quan una rata-pinyada es desperta i es posa a grinyolar; agafo un sender que crec que va cap a la vila per una ruta alternativa, però no, em torna a portar al cap de cinc minuts al castell, i en aquest moment comença a bufar un vent fresc i espero que net atès que ve de la direcció de la torre de refrigeració de la central nuclear d’Ascó que es veu des de darrere la serralada (com un nen que no para de fer nosa), un vent que m’asseca la suor considerable que m’amara l’esquena i les aixelles i la ranura del cul, mentre els brins d’herba s’inclinen, mentre el riu flueix cap al pantà, mentre les fàbriques de Flix exhalen fum tranquil•lament; es por pensar en qualsevol cosa mentre bufa el vent ......
Fragment del llibre: “ CAT Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix” de Matthew Tree (pàg. 82 ,83 i 84)